Hola!
Sóc l’ansietat, no t’espantis… vinc en son de pau, per cert, per què t’espantes tant davant la meva presència? Ja sé que et sents horrible cada cop que vinc, que et desesperes i volguessis enviar-me a fer punyetes… sé que si poguessis em mataries, sobretot perquè creus que sóc jo la que et vol matar o fer mal, però creu-me, si no t’he matat ja, no ho faré ara. No sóc aquí per a això, crec que ja t’ho he demostrat, cada vegada que arribo al teu cos, t’espanto per un moment, però al final del dia… ni t’he matat, ni t’has tornat boig.
La veritat és que aparec i et faig sentir tot això perquè no he aconseguit una altra manera de fer-me escoltar per tu, sempre tan ocupat tractant de ser exitós, productiu, de voler demostrar-li als altres que ets digne de ser estimat… tan ocupat, que no escoltaves els meus petits senyals. Recordes aquella vegada que et va fer mal el cap? O quan vas tenir insomni per més de 2 hores? O potser aquell dia que et vas posar a plorar sense raó? Bé, doncs totes aquelles vegades era jo tractant que m’escoltessis. Però no ho vas fer, vas seguir amb el teu mateix ritme de vida, amb la teva mateixa manera de pensar… Llavors vaig intentar algo una mica més fort, vaig fer que et tremolés l’ull, que se’t tapessin les oïdes, que et suessin les mans… però tampoc em vas fer cas.
Encara que entre tu i jo, els dos sabem que senties la meva presència, per això quan et quedaves tranquil o era hora d’estar sol, et començaves a posar nerviós, com si alguna cosa t’impedís quedar-te quiet. Et desesperaves, perquè no “entenies” amb la teva ment lògica el que estava passant, i clar, és que amb la teva ment racional no em pots entendre. Així que per això mateix, m’he rendit i he decidit escriure’t.
La veritat és que et felicito si estàs llegint això, perquè significa que per fi tens el valor d’escoltar-me, de creure’m, de tenir-me en compte. Ningú millor que jo sap de la teva gran habilitat per a evitar-me i sortir corrents, fugint com si et perseguís un monstre en un bosc fosc. Evitant-me, com totes les vegades que et distreus amb hores i hores de televisió, vivint vides d’uns altres que ni coneixes, en realitat per no haver d’enfrontar-te a la teva; que és cert, els dos sabem que no t’agrada. Totes aquelles vegades que has fugit amb l’alcohol que aconseguies adormir-me; i què dir d’aquelles altres substàncies que més enllà d’adormir-te, t’allunyen d’aquesta realitat a que no et vols enfrontar. Però bueno, espero que ara estiguis llest i puguis escoltar-me per fi. Espero que estiguis preparat per a enfrontar la veritat de la teva vida i de tu mateix, tal i com ets, sense màscares, sense dreceres, sense pretensions. Així és que aquí van les coses com són:
L’única cosa que porto tractant-te de dir tot aquest temps, és que ja és hora d’evolucionar, necessites fer-ho, no hi ha una altra. Necessites crear canvis profunds dins teu, perquè per alguna raó, no estàs gaudint de la teva vida i no et sents ple. Vull ajudar-te a recuperar aquesta plenitud que viu dintre de tu. Sóc aquí per a ajudar-te a veure precisament què t’impedeix contactar amb el teu sentit de vida, amb la teva passió per viure, amb la teva alegria i amb el teu veritable ser, que és la teva essència.
Cada vegada que aparec, és perquè per tu mateix no t’has adonat que no estàs sent feliç, així és que si torno a vindre, no t’espantis… millor agraeix-me que he arribat i escolta’m. Si realment m’escoltes, no trigaràs a fer els canvis que necessites, els faràs immediatament. Encara que clar, això si realment vols sentir-te bé de nou. Sé que d’una banda vols, però al mateix temps vols seguir en el teu confort, en la teva comoditat de viure amb el “conegut”, encara que això et fa mal. Prefereixes continuar buscant l’aprovació i acceptació dels altres, fent fins a l’impossible per cridar la seva atenció; buscant seguretat en tots menys en tu mateix; prefereixes que ells siguin responsables de tu, i t’entenc, a tots ens agradaria tornar a la panxa de la mare i despreocupar-nos de tot.
Però tot això no funciona, i en veritat ho saps. Mentrestant, necessites assumir que ets responsable de tu mateix, que solament tu em pots escoltar. Solament tu pots fer que me’n vagi. I en realitat m’aniré quan vegi que estàs fent aquests canvis en la teva vida, quan vegi que estàs en el camí a la teva evolució, que estàs disposat a créixer i recuperar-te a tu mateix. Si avui sóc aquí, és perquè em necessites. Em necessites per a modificar la teva manera de veure la realitat, la qual deixa’m dir-te, està bastant distorsionada. Em necessites per a desfer-te de creences que no t’ajuden, que només et limiten. Em necessites per a perdonar tot aquest enfado que guardes als teus sers estimats i recuperar la teva llibertat interior. I sobretot, em necessites per a fer el que més t’agrada en la vida, ser tu mateix; perdre aquesta por al rebuig o a l’abandó dels altres. Em necessites per a posar límits a les persones que et danyen; perquè t’omplis de valor i aprenguis a dir “No”; perquè deixis de mendigar amor a qui no et mereix; perquè deixis de dependre de l’existència de la teva parella per a ser feliç; perquè d’una vegada per sempre… cuidis el teu cos!
De quina altra manera li hauries prestat atenció al teu cos? probablement de moltes, però aquesta està funcionant. Cal donar-li l’aliment que necessita, deixar de criticar el teu físic i agrair-li el que et dóna; fes que suï i que es mogui, tingues les teves hormones al dia, dorm les hores que necessites. Per què t’explotes? Per què t’exigeixes tant? No ho entenc… ho tens tot, ho ets tot, tens tota la capacitat que necessites per a crear la teva pròpia realitat, però et tractes com al teu propi esclau, ets massa sever amb tu mateix… i sóc aquí per a demanar-te que simplement deixis de fer-ho. Així és que ja saps, si realment vols que me’n vagi, agafa el timó de la teva vida, pregunta’t que has fet que t’ha tret del teu equilibri interior. Pregunta’t realment com vols viure i lluitar per aquesta vida, que és teva, i solament tu pots decidir sobre ella. Si als altres no els agrada, és perquè els estàs reptant, tard o d’hora et seguiran i si no ja tindran una altra oportunitat, dóna-la llavors.
L’únic control que pots tindre és el teu propi, però per a poder recuperar-ho, hauràs d’acceptar que l’has perdut, deixar que m’expressi. Si em reprimeixes i et distreus, no podré parlar-te i hauré de venir més fort amb tots aquests símptomes tan horribles que em vaig inventar. Així és que la pròxima vegada que em sentis arribar, fes un alt, tanca els ulls, deixa sentir tot el que t’estic dient, apaga la teva ment racional per un moment, deixa’t portar i entén-me. Després, comença el canvi en la teva vida amb accions clares i específiques, en menys que te n’adonis, m’hauré anat. Espero no haver d’arribar moltes més vegades, però si ho faig, recorda que no vull danyar-te, vull ajudar-te a fer que recuperis el teu propi camí d’evolució, el camí que si el prens, et farà molt feliç. Tant de bo puguis veure’m com el que sóc en realitat: la teva essència. Sóc tu mateix cridant-te amb desesperació que si us plau m’escoltis. Així és que; hola, jo sóc tu, des del fons del teu cor, tocant-lo desesperat perquè em facis cas, el que sents no és taquicàrdia, sóc jo, la teva essència, que vol sortir d’aquí i ser per fi feliç.
Amb carinyo,
La teva essència disfressada d’ansietat.
BenSalut 